DIA 1

BARCELONA - ISTAMBUL

En la Otogar (terminal d’autobusos) principal de Esenler vam agafar el metro en direcció Aksaray y després, en compte de pujar al tranvia de Eminönü per baixar-nos en Sultanahmeth, que era la ciutat antiga (Bizancio/Constantinopla) i on teniem reservat l’alberg, més xulos que un vuit i carregats amb les motxilles ens dirigirem caminant, costa amunt, al nostre destí, amb la sort (encara no sabem si bona o dolenta) de trobar-nos un giri indocumentat (estava esperant el passaport -li l’havien robat- per anar a la India) i molt avorrit, que amb bona intenció però sense gens d’orientació, s’oferí a acompanyar-nos a l’alberg. Menys mal que, una bona estona després, en Lluc li va demanar a un turc molt amable si anavem ben encaminats.Com que no era així, el giri va desapareixer (el vam trobar dies després esmorçant prop d’allí) i el turc ens va acompanyar.             

                                     Sa Mezquita Blava

 Ja erem a l’alberg, amb una habitació per a nosaltres soles i uns banys prou bruts. Aixó sí, la terrassa era espectacular i des d’allí es veia la mesquita blava i el “Cuerno de oro”.Inmediatament van sortir a guaitar la ciutat. QUÈ PASSADA!!!! Entre la Mesquita Blava i Santa Sofia hi ha uns jardins amb bancs de llenya que se’ns quedaran a la retina per sempre. Després de caminar una estona pels carrers tornarem a aquells jardins i ens quedarem callats i contemplant el voltant, intentant abarcar-ho tot amb la vista mentre es feia fosquet i tots els edificis s’il.luminaven... fins que van vindre uns al.lots anglesos de viatje d’estudis i ens van tallar el rotllo. Després van comprar birres i ens vam anar a la terrasseta de l’alberg, on van conèixer a Sergi, un de Manises (Alacant). Després, els quatre van baixar al port per caminar i en aquell mateix moment es va revelar la personalitat oculta de n’Ivan. Tots quatre passejaven i parlavem tranquil.lament quan de sobte n’Ivan saltà la barana de pedra, correguè per damunt les roques fins arribar al mar de Mármatra, desaparequè de la vista durant uns quants segons, surgeix, torna corrent, es plantà damunt el mur dient: “m’he caigut a la mar i estic xop i he tacat els texans de verd”. La resta el mirem sense saber què dir, flipant en colors, fins que qualcú li demana: “es pot saber què estaves fent?”. Contestació: “Volia saber si l’aigua estava calenta, he relliscat i he caigut”. Passats els segons necessaris per a assimilar la situació esclatarem a riure i continuarem caminant. Però n’Ivan se’n va tornar a l’alberg perquè deixava rastre com els caragols. Els altres tres varem entrar en un parc creuat per una avinguda d’arbres vorejats per jardins. Després de bona estona, quan arribarem al final, ens adonarem de que unes enormes portes de ferro forjat ens tancaven el pas, així que no van tindre més remei que saltar-les. Dies després van descubrir que eren els jardins del palau Topkapi, tancats al públic a partir de certa hora de la nit. Com que ja era tard, tornarem a s’alberg. Demà més.

DIA 2

ESTAMBUL - KUSSADASI

 Port d'Estambul

Després baixarem al port i passejarem fins arribar al pont que nosaltres pensavem que unia Europa i Asia. Dies després van descobrir que l’entrant de mar que veiem des de la terrassa era “el cuerno de oro” i que el troç de ciutat que estava en front era el barri “cultural e intel.lectual” d’Estambul, dominat per la torre Galata. Al darrere estava el Bósforo i més enllà Istambul oriental. Mentre caminavem van decidir (bé, millor dit, el senyor de la guia -en Lluc- va proposar-disposar i la resta varem acceptar) viatjar de nit i dormir en el bus per estalviar-nos un dia i anar fins quasevol lloc de la costa de l’Egeo (finalment va ser Kusadasi) per veure una altra Turquia i des d’allí fer sortides a altres llocs per deprés anar a Bursa i escalar una muntanyeta. Quasi res! Dit i fet. Després de fer la reserva oportuna a l’alberg i arreplegar les nostres coses, ens dirigirem cap l’otogar i partirem, però no sense que abans ens clavaren per uns gelats que es menjaven a mossos i mastegant. ( primera estafadota des viatge )

Sorpresa! Els bussos turcs tenen asafatos uniformats amb pajarita i tot que es passen tot el trajecte passant llista del passajers, encarregant-se de que tothom segui al seient corresponent, de que cap al.lota-turista estiga sola (això va per na Sole), repartint aigua, coca-cola, té, café, pastissos, i, per si no hi havia prou, colònia. Te la tirava a les mans i havies de fregar-te amb ella. Altres funcions eren tirar ambientador i preguntar-nos de on erem, i si podien, indicar-nos tots els llocs que ens interesaven. Altre descobriment curios dels bussos foren les pel.lícules turques  (En plan Paco Martínez Soria, boina inclosa). De tant en tant paravem. La primera vegada al ferry, on ens van clavar per uns entrepans de salami turc ( segona estafadota des habitué, a partir d’aquí primer demanaven es preu i despres pagavem ). Després a una cafeteria i després no sabem perquè ens van adormir. Finalment arribarem al nostre destí. Na Sole i n’Ivan ja feia estona que estaven desperts, però a en Lluc, que estava dormidet com el fillets (o com els iaios) el va tindre que despertar l’asafato i amb les presses per baixar va deixar oblidat un llibre valiossísim al bus (je, je, je). Ja estavem a Kusadasi; Què decepció! Va resultar ser com quasevol ciutat turística de la costa mediterrànea. No era aquesta la Turquia que cercavem.

DIA 3

KUSSADASSI  I VOLTANTS

       El bus ens deixà enmig de la ciutat més impersonal i turística de tots els llocs on van quedar. Què decepció! A continuació la descripció de la guia (extensió de la mà d’en Lluc i que sols deixava als demés si ens portavem bé i amb el temps contat).

     “A unos 20 km. De Selçuk se encuentra Kusadasi, una ciudad turística costera de tan mal gusto que apenas tiene nada de atractivo.. Como durante todo el verano, al igual que Marmaris, está asediada por multitud de turistas europeos, resulta irreconocible.”

     Encara no sabem de qui va ser la idea de venir aquí (sí ho sabem, però si ho diem ens juguem la vida). Com que estavem una mica desorientats i ignoravem l’adreça de l’hostal, ens encaminarem cap a l’oficina de turisme on un senyor prou més despistat que nosaltres ens acabà d’embolicar. Així que ens van dirigir al port i per sort van trobar l’hotel que cercavem: Otel Liman. Aquesta és la descripció que fa la guia del director: “A Hasan Degirmenci, que derrocha simpatía y buen humor, nadie le supera como cicerone de la vida nocturna de Ku�adasi ”. I la veritat és que era molt agradable.

     Després de deixar les motxiles en la superhabitació amb bany net i aigua calenta i de parlar una estoneta amb Hassan, ens encaminarem a guaitar Ku�adasi. L’impressió va esser la mateixa: QUINA COSA MÉS LLETJA. Com que no tenia arreglo possible, mentre esmorçavem pizza al solet decidirem anar a la platja. Però no una quasevol: havia d’estar el més lluny possible: la platja de Altinkum. Així que vam agafar un microbús (�ehiriçi) fins arribar a Söke (45', 20 km.) i després vam agafar un bus (dolmu�) fins a Dídima (2 hores). Aquest viatje va estar més entretingut gràsies als acudits de n’Ivan, a una al.lota turca amb uniforme escolar i botes de boxeador molt simpàtica, el que veiem des de les finestretes (un paisatje molt semblant a l’interior d’Alacant però amb poblets més xicotets i descuidats) i a les cabotades de’n Lluc contra la finestra, que van ser la delicia de tots els passatjers. ( tots es vellets estaven pendents de com n’Ivan li feia fotos a en Lluc mentre que planxava s’orella contra es vidre de sa finestra)

                                           Runes de Didima

Dins es remolc d'un tractor

Fent una calada as Mar Egeo

DIA 4

KUSSADASSI - FOÇA - BURSA

Després de dormir entre llençols nets i de dutxar-nos a un bany net i acollidor, agafarem les motxilles, ens despeditem de Hassan i ens anarem cap a l’otogar per agafar el bus que anava a Esmirna (Izmir). Descripció de la guia:

La ciudad, moderna en su mayor parte, soporta un tráfico insoportable y una bahía contaminada, lo que la convierte en un lugar por donde casi todo el mundo procura pasar lo más deprisa posible.

I això van fer. Van deixar les nostres coses a la cosigna de la monstruosa estació d’autobusos (tres pisos) i van agafar un altre bus per anar a Foça, un petit poblet greco-otomà de pescadors amb cases de pedra.

El matí va passar tranquil.lament entre els passeigs, les fotos amb grups d’escolars rendits davant els encants dels dos especímens menorquins de l’expedició, la meditació trascendental mentre miraven la bahia (ells, imaginat-se surfejant per allí; ella, pensant en Pérgamo o Éfeso, és a dir, les pedres que els machomans no havien vulgut anar a veure), i amb el dinar més sabrós de tot el viatje. Però la tranquilitat s’acabà i tornarem a Izmir per agafar  un altre bus que ens portara a Bursa. No cal dir que abans ens haviem menjat els kebabs corresponents (el sentit de l’olfat de’n Lluc és prodigiós; localitza els kebabs en un radi d’un km. de distàcia) i que s’avi Lluc s’adormia a tots els trajectes (i a les cadires i als bancs i un poc més i s’adorm de peus.) i que n’Ivan quasi esgotà el seu repertori d’acudits (possiblement en va contar uns trescents, dels quals 275 eren flaquíssims, però com que som bons companys, ens reïem de com si tingueren gràcia).

                                                    Passejant per Fossa

DIA 5

ASCENSIÓ A S'ULUDAG

Per fi va arribar el gran dia que n’Ivan i en Lluc esperaven tan ansiosament i que na Sole no tant: l’ascenssió a l’Uludag (duració aproximada: 5 hores). Començarem el matí agafant forces i energies amb kebabs i iogurt líquid, i prest ens encaminarem amb taxi fins la zona hotelera de les muntanyes.

     Com que les condicions meteorològiques semblaven ideals (feia solet) i encara que no vestiem ni portavem la roba ni els materials adecuats, amb quatre collons i dos ovaris començarem l’ascenssió.

     Després de decidir una ruta òptima per la cara nord, l’expedició avançà sense pausa però lentament degut (a la inexperiència de na Sole amb la neu i) al perill de relliscar.

                                                       S'Uludag

I just després d’abraçar-nos i fer-nos una foto, la tormenta esclatà damunt els nostres caps (els deus no ens volien allí). Per colmar la nostra desgràcia, el refugi estava en ruïnes així que no ens quedà altre remei que baixar d’allí cagant lletugues.

     Però per on devallar si la visibilitat és nul.la? Seguint l’instint d’orientació innat de’n Lluc (és a dir, al contrari de per on deia), baixarem fins trobar la neu. Aterits de fred, entre boira, vent i neu, i totalment acollonits, seguirem les marques de pedres vorejant la neu i pensant que ens haviem equivocat de camí i que cap persona al món sabia que estavem allí (excepte el taxista, però eixe no compta).

                                             Ja duim la mitat

Quant ja estavem a punt de desfer camí o de tirar-nos rodolant per la vessant de la muntanya, oh miracle!!! Les nostres petjades sobre la blanca neu. Estavem salvats!!! Però evidentment era massa bonic per a ser veritat. Els trons i els llamps que ens envoltaven van aconseguir que el nostre cansansi desapareguera i que lleugers com a plomes devallarem la muntanya talons enfora. Ja no paravem als illots verds per fer glopades, ni voliem fotos ni res. Tan sols arribar al peu de la muntanya vius i a poder ser sense cap òs trencat.

                                           Ja falta poc

Com que no podia ser d’altra manera, a la fi van posar una distància de seguretat entre la tormenta i nosaltres. En eixe moment esclataren les rises, les bromes i ens menjaren un mereixcut “huesitos”, encara que tothom pensava que havia estat una imprudència, però que si ens trobarem una altra vegada en la mateixa situació, ho tornariem a fer amb els ulls tancats.

     Per fi tornarem al mateix lloc on ens havia deixat el taxi, tots xops Perquè la tormenta de neu es convertí en un xàfec. Eren els deus que ploraven per la nostra partida.

    De tornada a Bursa deixà de ploure i a la ciutat tornà a sortir el sol, encara que si miraven a la llunyania, encara es veia fosc damunt les serralades. Allí, al solet i menjant palets de pa, na Sole es trencà un premolar. Després de recuperar forces passejarem per la ciutat, molt pulida, per cert, i entrarem a una de les seues mesquites envoltada de carrerons amb paradetes. I després, dues pizzes turques per cap com a recompensa.

                  Hem fet el cim ¡¡¡                       Es darrer esforç              Fent un descans.      Es refugi en ruïnes      

                                      Als peus de s'Uludag                              El cim ¡¡            Sa boira ens atrapa                             

Tornarem a l’hotel, arreplegarem les motxiles i ens encaminarem amb minibús fins l’otogar, on agafarem el primer bus que es dirigia a Istambul. Sis hores més de parlar, de xistes i la tradicional becadeta de’n Lluc, amb la diferència de que aquesta vegada si varem gaudir del paisatje des del ferry.

     Arribant a Istambul, en Lluc va tindre una altra de les seues genials idees: com que li semblava que el bus s’havia aturat en una zona propera al nostre alberg, ens animà a baixar i fer la resta del trajecte a peu, estalviant-nos així el passeig en metro i en tranvia. Gràcies a Deu o  qui siga l’autobús és possà en marxa mentre ens decidiem, perquè estavem a la part asiàtica de la ciutat i encara ens quedava una hora de camí i creuar el Bósforo.